Estic desfeta com un gelat a l'estiu...

...el què encara no sé és de quin gust era

Mar estancada

La mar s'ha quedat estancada un dia com avui... I és difícil que un mar s'estanqui, que es quedi parat, que es morin les ones...

Deu ser igual d'atractiu un mar sense forces?

Però aviat tornarà a bufar el vent per tenir una mar la mar de salvatge...

...ja tinc ganes de què arribi el dia...

...ja tinc ganes de beure'm la mar...

Nova mar

Avui m'han donat una nova visió de la vida de la mar. I jo la desconeixia. Va lligat amb el misteri de descobrir.
He descobert una nova vida que temia. Que és millor gaudir i fer les coses que et surten del cor
i no patir pel moment que s'acabin. És cert. Si no les faig ara quan les faré?

He de gaudir del mar. M'he de llençar a la seva tempesta. He d'oblidar que aquell flotador potser algun dia es peta. Potser no es petarà mai no?

I jo, que sempre les penso aquestes coses i, contradictòria de mi, tinc por d'ofegar-me i de portar una vida monòtona amb el mar i l'oceà sabent que algun dia la mar tornarà a estar sola...

Potser no ho torna a estar mai més no?

He de gaudir del paisatge de les aigües braves ara que hi sóc a temps, potser algun dia em penarà no haver-les pogut veure amb els ulls que sempre volia...

Aigües misterioses

Abans l'oceà i jo erem diferents, potser és perquè ell era un misteri per mi i jo per ell i ens atreia l'aigua salada desconeguda i el perfum d'aquell mar/oceà acabat de descobrir.
Ara el coneixem massa; amb els ulls tancats podem explicar tots els racons i tresors amagats dels paisatges més insòlits de les nostres aigües. I és bonic conèixer un mar diferent. T'omple.

Però què s'ha fet del misteri de descobrir?

S'ha perdut,
s'ha quedat enrera...

L'oceà

Avui l'oceà estava nostàlgic, deia que ja no som innocents, tan com abans.

I jo estic presa per ell.

Perquè som mar i oceà.

Benvinguts

Hi han persones que estan destinades a plorar de per vida. Jo sóc una d'elles. Ho sé. Diuen que els qui tenen una marca prop de l'ull, on cauen les llàgrimes, són els elegits.
Doncs jo tinc aquest do, el de plorar per sempre.
Ho sé. Perquè abans de nèixer ja plorava, m'ho va dir la meva mare; però ella diu que els qui ploren abans de veure el món són els més afortunats. Jo crec que no. Simplement ja sabia el que m'esperava i plorava per no voler veure la veritat. Però ells no ho entenien. I em van posar Mar.

"...perquè el Mar de llàgrimes és el mar..."