"¿Lo vees...? ¡Está desapareciendo!
¡¡Te estoy borrando y soy feliz...!!
...tu me lo hiciste a mi primero."
miércoles, 3 de septiembre de 2008
lunes, 1 de septiembre de 2008
Que tu plantis papers per façanes i portes,
al peu del campanar,
als vidres de l'escola,
als bancs de la capella de les monges,
al portaló de l'hort de l'Oriola,
a les estacions de tren de Valldoreix,
a les parades del mercat de fruita,
a la sortida del funicular,
damunt les cartelleres del cinema,
a la sala de ball,
a la torratxa de la Casa del llamp,
a l'escrivania de la rectoria,
sota els fanals del passeig,
a la mateixa porta de l'alcova...
Que ho escriguis en lletra rodona,
o en pal sec, o bé a la romana,
en caràcters d'impremta forastera,
en elzeverià,
en lletra molt ampla,
o en cursiva...
Amb carbó dur i gruixut,
amb guixos exaltats
o amb magra de color de sang donada...
Què hi puc fer jo, Francesca,
què haig de dir,
si amb els ulls aclucats ja sé el que escrius:
No m'omplis més de flors: ja no t'estimo.
al peu del campanar,
als vidres de l'escola,
als bancs de la capella de les monges,
al portaló de l'hort de l'Oriola,
a les estacions de tren de Valldoreix,
a les parades del mercat de fruita,
a la sortida del funicular,
damunt les cartelleres del cinema,
a la sala de ball,
a la torratxa de la Casa del llamp,
a l'escrivania de la rectoria,
sota els fanals del passeig,
a la mateixa porta de l'alcova...
Que ho escriguis en lletra rodona,
o en pal sec, o bé a la romana,
en caràcters d'impremta forastera,
en elzeverià,
en lletra molt ampla,
o en cursiva...
Amb carbó dur i gruixut,
amb guixos exaltats
o amb magra de color de sang donada...
Què hi puc fer jo, Francesca,
què haig de dir,
si amb els ulls aclucats ja sé el que escrius:
No m'omplis més de flors: ja no t'estimo.
J.V. Foix
jueves, 28 de agosto de 2008
domingo, 17 de junio de 2007
Mar Entristida
"Sí... Maaaar...
Sí... Maaaar...
Sí... Maaaar..."
Fan les onades...
que van...
Sí... Maaaar...
Sí... Maaaar..."
Fan les onades...
que van...
...i venen
però tu has de marxar...
el vent xiuxiueja que "noooooo...
noooo...
no marxissssssssss..."
l'olor de la mar salada diu que et quedis on estas, ben prop de la costa repicant contra les roques.
Estimant-les.
Recordant-les.
Acaronant-les de l'aigua salada pròpia de tu, Mar.
Però has de viatjar amb les ones com sempre, sabent que no tornaràs quan sempre ho has fet.
Sinò més tard. Tard. Tard. Tard. Tard....
Però tornaràs.
el vent xiuxiueja que "noooooo...
noooo...
no marxissssssssss..."
l'olor de la mar salada diu que et quedis on estas, ben prop de la costa repicant contra les roques.
Estimant-les.
Recordant-les.
Acaronant-les de l'aigua salada pròpia de tu, Mar.
Però has de viatjar amb les ones com sempre, sabent que no tornaràs quan sempre ho has fet.
Sinò més tard. Tard. Tard. Tard. Tard....
Però tornaràs.
No t'entristeixis....
Però és massa tard. Tard. Tard. Tard. Tard...
lunes, 26 de marzo de 2007
Els Morts
Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.
Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.
Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.
Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.
Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.
Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.
Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.
Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.
Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.
Joan Margarit
Recordant l'ahir...
miércoles, 14 de marzo de 2007
Retrobament
A cops pensava que les aigües estaven estancades, a cops casi mortes... totes juntes, això si...
Però quelcom ha passat i és com si s'haguèssin tornat a veure per primer cop des de fa un temps... Envoncallant-se els mars i els oceans per no estar sols, per no ser un de sol...
...i tenir l'efecte del primer dia
Però quelcom ha passat i és com si s'haguèssin tornat a veure per primer cop des de fa un temps... Envoncallant-se els mars i els oceans per no estar sols, per no ser un de sol...
...i tenir l'efecte del primer dia
domingo, 4 de marzo de 2007
He perdut el mar
Un altre cop he perdut el mar
la lluna sembla voler venjar
sobre el desert on no es reflecteix
la gran traició que l'amor pateix
Un altre cop he perdut el mar
cap home més serà mariner
vertígen fosc on hi havia blau
No hi ha horitzó, ni perdó ni pau.
Un altre cop he perdut el mar
La platja negre no té final
El peix de plata que duc al cor
és un peix mort, ja no és cap tresor
Un altre cop he perdut el mar
Estic malalt, sóc un exiliat.
Ja no sóc home i ho sóc molt més
Sóc d'aquest món que no sé quin és
Un altre op he perdut el mar.
Sense remei tot ha de cremar.
Ja no hi ha ones, tot és foc
L'alè mesquí ha imposat el joc
Un altre cop he perdut el mar,
Tot canviaria si jo plorés
haig de plorar, retrobar la llar.
Que el mar de llàgrimes és el mar.
la lluna sembla voler venjar
sobre el desert on no es reflecteix
la gran traició que l'amor pateix
Un altre cop he perdut el mar
cap home més serà mariner
vertígen fosc on hi havia blau
No hi ha horitzó, ni perdó ni pau.
Un altre cop he perdut el mar
La platja negre no té final
El peix de plata que duc al cor
és un peix mort, ja no és cap tresor
Un altre cop he perdut el mar
Estic malalt, sóc un exiliat.
Ja no sóc home i ho sóc molt més
Sóc d'aquest món que no sé quin és
Un altre op he perdut el mar.
Sense remei tot ha de cremar.
Ja no hi ha ones, tot és foc
L'alè mesquí ha imposat el joc
Un altre cop he perdut el mar,
Tot canviaria si jo plorés
haig de plorar, retrobar la llar.
Que el mar de llàgrimes és el mar.
Jordi Guardans.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
