Mar Entristida

"Sí... Maaaar...

Sí... Maaaar...

Sí... Maaaar..."

Fan les onades...
que van...

...i venen

però tu has de marxar...
el vent xiuxiueja que "noooooo...

noooo...

no marxissssssssss..."

l'olor de la mar salada diu que et quedis on estas, ben prop de la costa repicant contra les roques.
Estimant-les.
Recordant-les.
Acaronant-les de l'aigua salada pròpia de tu, Mar.

Però has de viatjar amb les ones com sempre, sabent que no tornaràs quan sempre ho has fet.
Sinò més tard. Tard. Tard. Tard. Tard....

Però tornaràs.

No t'entristeixis....

Però és massa tard. Tard. Tard. Tard. Tard...

Els Morts

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

Joan Margarit

Recordant l'ahir...

Retrobament

A cops pensava que les aigües estaven estancades, a cops casi mortes... totes juntes, això si...

Però quelcom ha passat i és com si s'haguèssin tornat a veure per primer cop des de fa un temps... Envoncallant-se els mars i els oceans per no estar sols, per no ser un de sol...

...i tenir l'efecte del primer dia

He perdut el mar

Un altre cop he perdut el mar
la lluna sembla voler venjar
sobre el desert on no es reflecteix
la gran traició que l'amor pateix

Un altre cop he perdut el mar
cap home més serà mariner
vertígen fosc on hi havia blau
No hi ha horitzó, ni perdó ni pau.

Un altre cop he perdut el mar
La platja negre no té final
El peix de plata que duc al cor
és un peix mort, ja no és cap tresor

Un altre cop he perdut el mar
Estic malalt, sóc un exiliat.
Ja no sóc home i ho sóc molt més
Sóc d'aquest món que no sé quin és

Un altre op he perdut el mar.
Sense remei tot ha de cremar.
Ja no hi ha ones, tot és foc
L'alè mesquí ha imposat el joc

Un altre cop he perdut el mar,
Tot canviaria si jo plorés
haig de plorar, retrobar la llar.
Que el mar de llàgrimes és el mar.

Jordi Guardans.

Estic desfeta com un gelat a l'estiu...

...el què encara no sé és de quin gust era

Mar estancada

La mar s'ha quedat estancada un dia com avui... I és difícil que un mar s'estanqui, que es quedi parat, que es morin les ones...

Deu ser igual d'atractiu un mar sense forces?

Però aviat tornarà a bufar el vent per tenir una mar la mar de salvatge...

...ja tinc ganes de què arribi el dia...

...ja tinc ganes de beure'm la mar...

Nova mar

Avui m'han donat una nova visió de la vida de la mar. I jo la desconeixia. Va lligat amb el misteri de descobrir.
He descobert una nova vida que temia. Que és millor gaudir i fer les coses que et surten del cor
i no patir pel moment que s'acabin. És cert. Si no les faig ara quan les faré?

He de gaudir del mar. M'he de llençar a la seva tempesta. He d'oblidar que aquell flotador potser algun dia es peta. Potser no es petarà mai no?

I jo, que sempre les penso aquestes coses i, contradictòria de mi, tinc por d'ofegar-me i de portar una vida monòtona amb el mar i l'oceà sabent que algun dia la mar tornarà a estar sola...

Potser no ho torna a estar mai més no?

He de gaudir del paisatge de les aigües braves ara que hi sóc a temps, potser algun dia em penarà no haver-les pogut veure amb els ulls que sempre volia...

Aigües misterioses

Abans l'oceà i jo erem diferents, potser és perquè ell era un misteri per mi i jo per ell i ens atreia l'aigua salada desconeguda i el perfum d'aquell mar/oceà acabat de descobrir.
Ara el coneixem massa; amb els ulls tancats podem explicar tots els racons i tresors amagats dels paisatges més insòlits de les nostres aigües. I és bonic conèixer un mar diferent. T'omple.

Però què s'ha fet del misteri de descobrir?

S'ha perdut,
s'ha quedat enrera...

L'oceà

Avui l'oceà estava nostàlgic, deia que ja no som innocents, tan com abans.

I jo estic presa per ell.

Perquè som mar i oceà.

Benvinguts

Hi han persones que estan destinades a plorar de per vida. Jo sóc una d'elles. Ho sé. Diuen que els qui tenen una marca prop de l'ull, on cauen les llàgrimes, són els elegits.
Doncs jo tinc aquest do, el de plorar per sempre.
Ho sé. Perquè abans de nèixer ja plorava, m'ho va dir la meva mare; però ella diu que els qui ploren abans de veure el món són els més afortunats. Jo crec que no. Simplement ja sabia el que m'esperava i plorava per no voler veure la veritat. Però ells no ho entenien. I em van posar Mar.

"...perquè el Mar de llàgrimes és el mar..."